Lost

Avui era dia de festa, no havíem d'anar a treballar. Sap una mica de greu perquè m'ho passo molt bé, però també haig de tenir temps per visitar Nepal, així que és el que hem fet. No ens hem llevat gaire d'hora, amb això vull dir que quan a les 6 ens hem despertat (com cada dia i ningú sap perquè) ens hem tornat a posar a dormir dues horetes més, hem esmorzat i hem agafat el taxi cap a Patan, allà ens hem perdut per primer cop... i el que hem fet és per error entrar a una casa i preguntar si allò era Patan... En aquell moment semblava una pregunta intel·ligent però ara en fred és com si algú entra a casa teva i et pregunta si està a Sants...

Hem trobat finalment la Durbar square, que és una mena de plaça on hi ha més de 7 temples diferents. Super guapo.

Després hem trobat un restaurant per esmorzar, hem menjat alguna cosa i hem agafat un taxi que ens ha portat a Thamel. Crec que ja he dit uns quants cops que Thamel és el barri turístic de la ciutat, tot i així està força buit, no s'hi veu gaire gent i menys estrangers...

He comprat unes quantes cosetes, tot i que el que realment vull comprar haurà d'esperar... Et volen fer pagar uns preus... Es pensen que la gent és tonta, i segur que tot i rebaixar preus ens segueixent timant, però mentre  em sembli un preu just ja estic content...

És el meu primer viatge a Àsia, però tinc la sensació que el que es veu a les botigues aquí no ho pots trobar enlloc més, potser a Índia... Però si no és allà, no ho pots trobar enlloc. No sé si us ho podeu imaginar, botigues plenes de estatuetes de Budha, elefants, collarets fets de llavors, ganivets típics de Nepal, te i encèns per tot arreu....

Érem un grup de 5, i tres han volgut anar caminant, jo que ja sabia que era molt lluny he decidit quedar-me més rato per allà, fent el que no faria a Catalunya, que és anar de botiga en botiga mirant què hi havia, preguntant preus i coses així... Després evidentment hem agafat un taxi i cap a casa. El que ha sigut graciós és que abans d'arribar al campament ens hem trobat en Shane, un altre voluntari que anava a veure un temple que li havien dit que per la nit era impressionant, així que tot i el cansament hem fet la excursioneta a contrarrellotge perquè tanquen la cuina i no podem sopar... Això és una cosa  que s'hauria de millorar, perquè realment et talla el dia, tant  el sopar com el dinar... Però què hi farem!

Un altre dia he deixat d'explicar el que he fet a la tarda... Cada dia dic que ho faré demà però mai trobo el moment... De demà no passa!! (Ja veurem que acaba passant demà per això...)

Quins posts més avorrits oi aquests últims dies??... 

Falta d'inspiració i molt de cansament... Deu ser això

Bona nit!! 

Goodbye friends!

Avui és l'últim dia que tot el grup està junt, demà alguns van a Pokhara i alguns ens quedem aquí, a Kathmandu. La veritat 8h de viatge per estar un cap de setmana de no parar no em ve gaire de gust. M'hauria de llevar demà per allà a les 5 i la setmana ha sigut massa dura per fer-ho. Demà per tant, serà dia de descans relatiu, jo i en Shane visitarem una mica la ciutat (anirem de compres), hem descobert un material usat per fer roba, motxiles i moneders molt interessant... Ja us ensenyaré què és!!
Entre demà i demà passat visitarem una de les ciutats més castigades del Nepal, abans del terratrèmol era patrimoni de la humanitat, ara... són ruines patrimoni de la humanitat.

Vaig al que he fet avui, com cada matí he anat a la "Eldery home" i hem passat el dia, crec que ja us vaig dir que dijous les madres no hi van, el centre és un caos aquell dia, però entre tots hem fet la feina. Al final com cada dijous hi ah una mica de festa, es posa música i la gent balla, avui ens ho hem passat molt bé.
He conegut dos nois de Madrid que han vingut a fer de voluntaris, molt simpàtics.
Després hem anat a l'altre centre, el que no és del govern, sinó que és de les madres. Està en molt millor condicions.

A la tarda he anat per tercer cop a l'orfenat de nenes, allà hem fet una mena de comiatd ja que tots els voluntaris que van allà menys jo marxen aquest cap de setmana.

Ara a la nit els voluntaris ens hem acomiadat sortint a sopar a Thamel, no ha sigut gaire estona, ni crec que hagi sigut l'emotiu que hauria d'haver sigut... Però només han sigut dues setmanes. Amb això no vull dir que no ens haguem agafat confiança, al contrari, ha sigut curt però intens. El que passa és que estem tots esgotats, aquesta setmana ha passat factura a tothom.
Demà tindré temps, i explicaré tot el que he fet aquestes tardes.
Sé que aquest post és una mica descafeïnat però és final de setmana i no sempre es pot estar inapirat.
Bona nit a tots.

Surprise

Qui em segueixi a Instagram ja ho sabrà, aquest matí m'he hagut de llevar molt d'hora, però per un molt bon motiu.
A les 5:50 estàvem a l'aeroport, a la terminal de vols domèstics. Érem un grup de 5, que en hores de son hem decidit fer una petita escapada a ni més ni menys que el cim més alt del món. No estic parlant de fer el Mt Everest, ni tans sols una part. Es tractava de sobrevolar la serralada de l'Himalaya, i passar pel costat de l'Everest. Les vistes espectaculars, no havia vist un escenari tan maco en me vida, una vintena de muntanyes de més de 6000 metres i entre elles el Everest (8844 m).
Hem fet tan fotos com vídeos, que aniré penjant. De moment en podeu veure tres al meu Instagram (ignasi_96).
Després d'això he anat directa a Pashupatinath amb els avis a acabar de passar el matí. Podria dir res nou, però us enganyaria, perquè hi ha hagut una novetat força important, hem lligat uns llençols a modo toldo, això que sembla tan senzill ho he hagut de lluitar durant tres dies... Una cosa que no m'agrada de la gent del Nepal (no vull generalitzar) és que si la cosa no els afecta, no mouen ni un dit, els has d'anar insistint i fer-te pesat. Però en fi... La lona està posada i ara a la gent gran ja no els hi va el sol al cap, petita victòria perqueè la vida els hi sigui una mica més còmode!

A la tarda hem anat a l'orfenat de nenes, som 4, jo faig les classes de castellà, els brasilers tema jocs i en Luís matemàtiques.

Es fa difícil, perquè a diferència de la gent gran controlar nens és molt difícil. No paren, són les 5 de la tarda i és com si s'acabessin de llevar, l'edat tampoc ajuda... Nenes de 7 anys comparteixen classe amb nenes de 12. Mentre a unes els costa a altres els sembla massa fàcil, a més amb el precedent de la Sandra, no s'hi pot fer front. Suposo que a poc a poc m'hi acostumaré. Fins llavors puc assegurar-vos que prefereixo la gent gran.

Ara estem descansant a la sala comuna, a agafar forces per acabar la setmana. Aquí al Nepal la setmana comença el diumenge, i divendres i dissabte és festa. Així que demà és l'últim dia de projecte per alguns dels voluntaris, que ens deixen.

Fins demà!!

Deceived

El post d'avui serà una mica durillo... Com cada dia al matí em toca "eldery home", tot content arribo al centre i començo a treballar, també com cada dia una dotzena d'estudiants d'infermeria es passegen tranquil·lament per la zona, contemplant la feina que s'ha de fer. No esperis pas que t'ajudin... Almenys no els hi sortirà d'elles, si els hi demanes potser et donaran un cop de mà.
He trobat uns voluntaris de València, col·laboren en les feines i sort n'hi ha.
A un dels dos l'ha picat una serp i només pot fer feines que necessitin una mà però bé, tota ajuda és benvinguda. Avui per primer cop he netejat la roba a la seva manera, es tracta d'un cosi metàl·lic ple d'aigua i sabó, amb els peus comences a donar voltes tot caminant, aixafant al teu pas la roba, sembla que al Nepal si fas això la roba queda neta, per descomptat no es canvia l'aigua cap cop tinguis dues peces o en tinguis 100.
Quan estava allà he sentit uns crits i he mirat d'on venien, venien del final del pati. He mirat cap allà i el que he vist m'ha deixat de pedra, una dona gran cridava mentre la jefa de les infermeres l'arrossegava pels peus, mai havia vist una cosa similar. Tractar així una persona no m'entra al cap, i sent una persona gran menys. L'ha arrossegada uns tres metres entre crits i intents de deixar-se anar per part de l'àvia. Tenint una tutora així no m'estranya que les alumnes siguin unes completes inútils.
L'altra jefa (hi ha dos grups diferents d'infermeres cada setmana) es mirava l'escena asseguda a una cadira. No he volgut que aquesta visió m'arruinés el dia així que he parlat una estona amb les meves amigues (ahir vaig penjar una foto d'elles) estan com una cabra però sense elles no seria el mateix.
Després d'això ens ha arribat una mala notícia, ahir una dona estava força out i van estar bastanta estona al seu voltant donant-li de menjar, parlant-li...
Era una dona que els seus braços eren igual de gruixuts que les seves cames i no feien ni dos dits dels meus. Vaig ajudar les madres a portar-la al llit, de fet vaig agafar-la en braços i vaig haver de demanar que algú li aguantés el cap perquè com en els nens petits no se li aguantava. Doncs això, la vaig estirar al llit, el seu últim llit. La millor expressió que pot definir la situació és la que utilitzen els anglesos (death bed). No ha passat la nit.
No hi ha ningú a la nit així que la notícia ha corregut a primera hora.
He sentit impotència en veure que per la resta de gent tot continuava igual, puc entendre la resta de dones (la meitat no saben ni ón son...) però no entenc les madres i treballadores... Quin mal fa acostumar-se a les coses... Quina indiferència...

Poc abans d'acabar ha arribat una ONG al centre (això dóna el nom al post d'avui). Sis o set persones amb unes caixes han entrat i les han deixat al terra, un dels homes ha tingut temps per empènyer-me mentre jo transportava una dona en cadira de rodes... Els homes i dones de l'ONG tota vestien vestits cars i tenien Iphones a les mans, molt senzill tot vaja (espero que s'entengui la ironia). Repartien paquets de galetes i sucs, tot el que una dona de 80, 90 i 100 anys necesita (ironia un altre cop). Perquè passar deu minuts parlant amb ells fent-los companyia si els hi pots donar unes galetetes... Això si, la foto sí que se la fan, només faltaria.
He perdut totalment la confiança en les ONGs, el que he vist m'ha fet questionar si les fotos que t'envien quan ets soci d'una ONG d'aquestes es fan així.
M'han recomanat un llibre que parla de la realitat de les ONGs que es diu "War games", no he tingut temps de llegir-lo encara però totes les persones que se l'han llegit diuen que és molt bo. Pel que he sentit és un llibre que si el llegeixes assegut al sofà de casa pensaràs que a l'autor se li ha anat la pinça, però si tel llegeixes sobre el terreny el que diu no és res més que la pura realitat. Us el recomano, jo serà el primer que em llegiré quan torni.

Per avui és suficient, escric massa...
Sóc conscient que he tornat a deixar d'explicar el que he fet a la tarda, ja faré un post explicant el que estic fent aquestes tardes, no avui per això...
Espero no haver-vos traumatitzat gaire, que sapigueu que no estic exagerant gens, ho escric tal qual passa.

Demà hi hauran sorpreses al matí faré una cosa super guapa!!!
Ja veureu!!!

Pd: El meu nom en Nepali escrit en henna al meu braç!

Change

Avui m'he llevat amb una sensació estranya, aquella que et fa dubtar de si realment vols anar a ajudar a un lloc on la gent està tan malament (estic parlant de la llar d'avis) sé que és una mica egoista però al costat meu hi tens altres voluntaris que a part d'entrar a treballar més tard (cosa que et deixa dormir més) treballen amb nens és sempre divertit. Això és el que m'he estat preguntant a mi mateix durant l'esmorzar i el tros de camí fins al centre. Quan he arribat allà m'he trobat el de sempre, gent gran, pèssimes condicions, més voluntaris que pacients (tot i així la meitat no carden ni brot) i molta feina per fer, això en comptes de desanimar-me m'ha fet sentir important, m'ha fet sentir que la feina que feia tenia valor. Aquella estona de les meves vacances que donava a aquella gent servia per alguna cosa. 

Com cada dia he fet la feina típica de netejar (escombrar i fregar), rentar roba, treure aigua del dipòsit etc. Però hi ha hagut una cosa que no ha sigut com cada dia, avui quan em tocava entretenir la gent, fer-los riure i que sentissin que hi havia algú que estava per ells, una cosa ha canviat.

És una situació molt difícil d'explicar, no crec que hi hagin paraules que poguéssin ni tan sols acostar-se a la realitat que he viscut. Avui, les dones m'han reconegut.

Ha sigut el millor moment que he viscut des que sóc al Nepal, la cara que han posat aquelles dones quan m'han vist arribar quasi em fan plorar, i mira que em costa. Hem estat molt més rato del que és normal comunicant-nos (no dic parlant perquè ni jo entenc ni parlo el nepalí, ni elles l'anglès.)

Ens comuniquem amb signes, les mans ho són tot. A poc a poc vaig trobant maneres de fer-me entendre, entendre-les a elles ja és més complicat, a més, tot i que les entenguis pot ser que quan tornis amb la feina feta hagin canviat d'opinió. Sempre hi ha alguna infermera en practiques que et pot traduir alguna paraula en cas de complet estancament.

Hi ha mil i unes històries que podría explicar, però ni tinc temps, ni vosaltres paciència per llegir-les totes així que me les guardaré per mí i les compartiré si mai ens trobem i surt el tema.

M'agradaría però repetir que és una situació i un ambient molt dur, i tot i que faig el possible per quedar-me amb les coses bones cal dir que n'hi han de dolentes, i moltes. De la mateixa que les bones si mai surt el tema ja en parlaríem perque hi han coses que no es poden escriure.

M'he enrollat massa amb el matí i ara explicar la tarda faria el post molt llarg, però volia donar-li la importància que es mereix al matí perquè ha sigut un abans i un després. D'aquells dubtes que tenia al matí no en queda ni un de peu. 

Deixo per tant la tarda per demà, que ara estic cansat i és tard, i l'últim dia de la Sandra i el meu primer dia com a professor de castellà es mereixen una bona explicació.

 Bona nit i fins demà!!!

Host family day

El dia d'avui ha sigut un dia rar dintre del normal, hem anat a la llar d'avis i he notat que avui la feina ha sigut més gratificant. Veig que les coses cada dia van a millor quant a la facilitat que tinc a moure'm i relacionar-me amb les àvies. Avui però una ha anat per terra...
Ha intentat aixecar-se sola quan ningú estava allà. Hem fet la feina de cada dia però la sensació és més bona, costa definir-ho.
Dos valencians seran voluntaris al mateix lloc, una manera de recordar una miqueta casa.
Després d'això hem anat ràpidament cap a casa ens hem canviat i hem anat al Monkey Temple, ens havíem de trobar amb altres voluntaris però no ens hem trobat... El que sí que ens hem trobat és un nen i una nena que demanaven tot el que es pot demanar, i que al final hem compartit amb ells unes galetes.
També ens hem trobat molts micos, el temple està molt bé, si puges per les escales del davant has de pagar 200 rúpies, que no hem pagat perquè pots donar la volta i entrat gratis. La part de dalt del temple està feta caldo, literal, està en reconstrucció. El terratrèmol va fer molt mal.
No he dinat així que he comprat galetes i he anat al centre de discapacitats, allà no ha sigut el millor dia, en realitat ha sigut l'últim. Demà començaré un nou projecte, seré el nou profe de castellà, només serà una horeta, no patiu papes!!
Els nens no volien fer deures avui... Com que no els pots forçar els hi has de seguir el rotllo, així que ha sigut una estona de pèrdua de temps bèstia. Però com que no em feia gaire gràcia perdre el temps he pensat que fer per entretenir-los i que fos productiu a la vegada, si hi ha algú que estigui fent mates llegint sabrà del que parlo, els he ensenyat una mica de criptologia, pels que no sapigueu que és, és una branca de les matemàtiques que s'encarrega de codificar i descodificar missatges (simplificant molt). Sembla molt difícil però a la pràctica és força senzill. He pensat que els hi podria agradar, i ha sigut així.
A la que s'ha acabat el temps hem agafat un bus (no ho trobaré gens a faltar) i hem tornat al campament, temps just per arreglar-se una mica i anar a casa dels veïns (Nadius nepalesos) on hem sopat mentre parlàvem amb ells una mica.
Ara estem jugant una mica a cartes, amb quatre voluntaris que demà marxen cap a casa... Són bona gent i sap greu no haver compartit més temps amb ells.
Fins demà!!

Tempesta a Kathmandu

https://goo.gl/photos/m1XCyqHPYDLHDxgPA

Back to Kathmandu

Ens hem llevat massa d'hora aquest matí, a les 6, hem dormit amb el llum obert perquè sinó no podíem tenir el ventilador obert, però com que teníem els dos aquella cosa per tapar-se els ulls no hi ha hagut cap problema per dormir....

Hem begut te i hem anat a muntar elefant, ha sigut una volta d'hora i mitja, on hem pogut veure forces animals: cocodrils, rinoceronts, cérvols... 

Hem tornat al campament on hem esmorzat, massa tard, hem agafat el bus i hem anat a Kathmandu, parant-nos per dinar "dhat balt" arròs amb tot de coses i salses.

No crec que sortim a fer res aquesta tarda perquè estem tots molt cansats, potser sortirem a canviar monedes i comprar alguna cosa...

Ja informaré...

Chitwan trip

Bones! Avui m'he llevat trobant-me fatal, la campaneta de la gola molt inflamada i un mal de coll horrible, però si algun dia no era per descansar era avui...
A les 6 hem esmorzat i hem agafat un bus cap a Chitwan (6 hores de viatge per carreteres de corbes.) Quan hem arribat a allà hem dinat i hem tingut 10 minuts per preparar-nos abans d'anar a fer canoa, ha sigut una hora molt maca, però feia molta calor i anava tot de negre... Un fallo, m'he oblidat la gorra.
Hem vist cocodrils, búfals, elefants...
Després hem desembarcat a un costat de la vora del riu i hem fet hora i mitja de trekking (caminar) per la jungla, durant aquesta estona hem passat de morir de calor a ploure una pluja força important.
Ha sigut com el national geographic, les vistes! Hem intentat buscar rinoceronts i tigres però res de res.

En acabar hem anat a una reserva d'elefants on sen's ha informat sobre com els crien i cuiden, no m'ha agradat gaire la veritat però en veure com tracten la seva gent gran no m'estranya gens que tractin així als animals, i no és maltractament bèstia, però no ho fan bé.

A la nit hem anat a un centre on fan una mena d'espectacle cultural, amb danses del Nepal. Hi havia molta gent, tant nadiua com estrangers. L'última cançó tothom qui volia s'afegia a ballar, però estem tan cansats que no hem tingut forces. Marxem a dormir perquè demà ens hem de llevar a les 5:30 per anar a muntar elefant! Bona nit!!

Tercer dia

Aquest matí m'he llevat a les 7:30 per esmorzar i preparar-me per anar al centre de gent gran, en arribar ens hem trobat el mateix panorama que ahir, avui no hi havia les monges (dijous és dia de descans) la definició del centre (a part de brut i desorganitzat és "cada loco con su tema", ja vaig dir que és un centre de gent gran i que nosaltres estem a la part de gent amb problemes mentals, doncs bé, a alguns sel's hi nota més que a d'altres.

Hi ha hagut dues situacions gracioses, la primera un mico ha baixat de la teulada i li ha robat a una de les dones un plàtan, la pobre dona quasi sen's ha posat a plorar, la segona és que mentre jo i una voluntària del Nepal estàvem donant de menjar a dues dones una d'elles ha dit no sé ben bé què però l'altra ha estat 5 minuts sense parar de riure. Al final com cada dijous, quan la feina està feta es fa una mena de festa i qui vol ballar balla, dos homes molt simpàtics han començat a ballar i picar de mans i algú més s'hi ha afegit.
Hem arribat morts al campament i ens hem posat a descansar fins a l'hora de dinar.

A la tarda hem agafat un bus cap al centre de nens amb problemes i els hem ajudat a fer els deures, n'hi ha algun que és realment intel·ligent. Aquí al Nepal les classes no es divideixen en grups segons la edat sinó que es divideixen segons els anys que hagin estudiat, ja que hi ha famílies que no porten els fills a l'escola fins als 10 anys...
Quan s'ha acabat el nostre horari hem agafat el bus i hem tornat al campament.
Al bus érem 29 persones, en un espai on hi havien 12 seients...
Estan molt malament.
A la nit hem anat a sopar a Thamel, el barri turístic on hem menjat unes hamburgueses de búfal que estaven super bones... I això ha estat el meu dia d'avui. Fins demà!!

Segon dia

Avui ens havíem de llevar a les 6 per fer una hora de ioga, no ho he fet, ni jo ni els altres, després ens han fet saber que el qui ens havia de fer la classe ha arribat una hora tard, tot i així no hi hem anat perquè era l'hora d'esmorzar i a diferència d'altres voluntaris jo començava a les 8 a treballar. Doncs bé, just després de menjar hem anat a una mena de centre per gent gran. No pensava que em trobaria el que m'he trobat... Impactant... Gent realment gran, o almenys molt perjudicats, en pèssimes condicions. Les "instal·lacions" són bàsicament dues habitacions amb molts llits i fora una petita terrassa coberta per un sostre de ferro a modo de toldo, amb unes poques taules i cadires. 

Doncs això una trentena de homes i dones que no poden valdre's per ells mateixos i nosaltres ajudant una mica. No estem sols, només som una petita part tot i que fem feina (que n'hi ha molta). Hi ha una ordre de monges de Teresa de Calcuta que hi estan sempre i realment han fet molt per la comunitat, es pot dir que sense elles aquell lloc encara seria pitjor. Tot això m'ho ha dit la Gloria, una dona espanyola que divideix les seves vacances entre Nepal i Índia. Molt simpàtica. 

Tornant a la feina, avui era el dia observació saber què hauríem de fer els dies que hi anem.

Al final hem acabat treballant com si ho féssim cada dia. La feina consisteix a ajudar a fer sortir els avis de les habitacions i portar-los fora, netejar les habitacions (llits, terra...) netejar la roba bruta ajudar a menjar els qui no ho poden fer ells mateixos (gran majoria) i després netejar els plats. Això ho haurem de fer cada dia. Crec que serem sempre els quatre que erem avui, però no ho sé.

L'anècdota del dia és que m'han dit que ajudés a menjar a una dona gran i m'han donat un plat força ple de menjar, una mena de plat combinat amb tot ben posat en diferents costats del plat. Doncs com a complet novato li he servit l'arròs que sí que havia barrejat amb dues salses diferents i el pollastre i pebrot que tocava, però en una cullerada per canviar li he donat una salsa blanca que li han posat després pensant que era sopa... La cara que ha posat quan s'ho ha empassat m'ho ha dit tot. Resulta que és una salsa molt àcida que es barreja amb la resta de menjar, ara ja ho he après... Pobre dona.

Per la resta tot molt bé.

En acabar hem begut Massala tea, un te molt dolç però bo, de color marronós. Érem tres voluntaris i en Vishal, un noi Nepalès que treballa a Idex. 

Després de dinar (noodles for a change) hem fet una mica el mandra amb una mica de música i a les 3:30 hem agafat un bus cap al centre de discapacitats on hem tallat verdures (ajuda a la cuina) i després hem ajudat a fer els deures a alguns dels nens que estan al centre, des que va haver el terratrèmol allà no només hi viuen discapacitats sinó també nens sense sostre i altres. Jo en concret he ajudat un noi (no em feu dir el nom, molt estrany) amb els seus deures de matemàtiques, em fa gràcia que els llibres que utilitzen per estudiar i ja utilitzen lletres com a variables... cosa que a casa nostra això no passa fins més tard (els nens tenien uns 10 anys...). 

Una cosa que he descobert ja a la nit un cop al campament és que aquí al Nepal quan volen respondre sí ho fan com nosatres faríem el no... O sigui que totes les vegades que he preguntat al noi que feia classes si m'entenia i que al final em pensava que era tonto resulta que volia dir que sí... Curiositats.

Ha començat a ploure una mica, però res de l'altre món i quan hem acabat hem tornat a agafar el bus i hem tornat a casa.

Ens pot semblar que agafar un bus és una cosa normal però aquí al Nepal les coses són ben diferents de les que veiem a Catalunya. Els busos tenen les portes obertes i un senyor va cridant el lloc  cap a on van mentres pica el costat del cotxe amb un grapat de bitllets a l'altre braç, si vols pujar li fas saber i para sense ni mirar si hi ha algú darrere... No és cosa seva... A l'hora de baixar funciona igual. 

Havíem de sopar en una casa amb gent del Nepal (una mena de host family) però hi han hagut problemes i al final no serà aquesta nit, en saber-ho ens hem buscat plans alternatius, hem agafat un taxi i pagant 300 Rn hem anat a Tamel la zona turística de Kathmandu, hem sopat i fet una volta, unes quantes fotos (que publicaré a la que pugui) i hem tornat. Ara hem estat tots junts al saló on podem descansar sense tancar-nos a la habitació, però no trigarem en anar a dormir... Així que, Bona nit.

PD: ostres, me'n oblidava, no fa ni 5 minuts que hi ha hagut un terratrèmol, no ha sigut ni gaire llarg ni gaire fort però tots els que ja estaven dormint a les habitacions han baixat corrent, ha sigut un moment estrany... Almenys ara sabem que se sent en trobar-se enmig d'un terratrèmol al Nepal.

Continuació del primer dia

El que he fet aquest matí és bàsicament familiaritzar-me amb les instal·lacions, com en un joc, a les diferents habitacions del campament m'he trobat moltes persones entre voluntaris i staff. Cadascú m'ha ensenyat una mica com funciona el lloc, us ho puc resumir una mica, no es pot anar amb sabates per la zona de coixins i matalassos però per la resta pots anar amb sabates, tot i així per mandra de treure't les sabates tot l'estona tothom va descalç. No hi ha problema de mosquits, es menja en unes hores determinades i el menjar no és dolent, alguns dels voluntaris es queixen del menjar però és normal al Nepal menjar menjar nepalès. A la tarda ens han explicat una mica de què va el programa i com funcionen les coses al Nepal. Farem dues excursions aquestes dues setmanes a dues ciutats força grans, una d'elles prop de la selva. Demà començo a fer de voluntari pròpiament dit, al matí amb gent gran i a la tarda encara no ho sé però serà una altra cosa diferent. No sé ben bé com però he aguantat fins a les 11 tot i només haver dormit tres horetes a l'avió hem mirat una pel·lícula i ara anem a dormir!! Fins demà!!

Arriving to Kathmandu

Ha arribat l'hora! Nit de diumenge, 12 hores abans d'agafar l'avió que em portarà al Nepal, la cosa va de serio! M'hauré de fer ja la maleta, no vull deixar-ho per l'últim moment. Haig de dir que m'està costant força pensar en què m'haig d'endur, he llegit moltes coses de Nepal, tant en llibres com per internet (ara és quan la meva mare em mira fent que no amb el cap...) i posa que plourà molt... És època del monsó així que m'ho crec. Tot i així, saber que plourà no em soluciona gran cosa... Portaré un impermeable i pantalons impermeables també.. Ah i una capelina lletgíssima...
Sopo amb els avis i m'acomiado d'ells. En tornar acabo de fer la maleta i ja només em quedarà posar-hi les coses de l'últim minut.
Quan arribo a l'aeroport em facturo la maleta i passo seguretat després de despedir-me dels pares, que es queden solets durant dues setmanes, temps en que podran descansar de fills. 
El primer vol res a destacar, tranquil i ràpid. Quan aterrem la gent aplaudeix (es nota que hi ha força gent de Barcelona) en el segon això no passa. Al segon vol Turquia -Nepal conec un home d'uns 60 llargs que representa una organització de Suïssa i ens fem força amics, agafem les maletes junts (com sempre sóc dels últims) i m'ajuda a canviar els dòlars i euros a Rúpies Nepaleses. Ens hem acomiadat i ja he vist al que em portaria cap al campament.
No he trigat ni 5 minuts i ja m'han timat.... No tornarà a passar (almenys és la intenció) el fet és que el qui m'havia de portar amb cotxe estava al costat de dos homes que m'han descarregat de la maleta i me l'han portat al cotxe, jo innocent pensava que anaven amb el conductor però resulta que no i quan me l'han descarregat m'han demanat propina en euros... Com deia innocent de mi li he donat 5 euros pensant que també anava pel conductor i pel viatge i han marxat tan panxos... M'ha fet molta ràbia però és el que hi ha... No em tornaré a deixar enganyar (val a dir a favor meu que portava casi bé 24 hores sense poder descansar gaire... Així que no estava gaire espavilat).

Hem arribat al campament de miracle veient com condueixen aquí. La definició estricte de bojos, només hi ha una línia que separa les dues direccions, com si no hi fós...

A més la gent creua el carrer per on vol i quan vol, és el que està culturalment acceptat, creues a poc a poc esquivant motos i cotxes, si només en passés un en cada direcció no seria problema però això és impensable. Una altra cosa que es fa estrany és que la gent no para de pitar, primer pensava que és normal amb el caos que hi ha però m'he fixat que a vegades piten i no hi ha ningú... He preguntat i pel que m'han dit ho fan per donar a conèixer que són allà...

En arribar al campament el primer que he fet ha sigut descarregar-me i conèixer els meus companys d'habitació, en Shane (Irlanda) i en Marcus (Brasil). Els dos super bona gent, són més grans que jo però ens entenem perfectament.

La resta del grup són també molt bona gent. Ja els aniré presentant a poc a poc.